M’estic pintant els llavis amb el nou joc de colors que he trobat. Brillantor enganxosa, primer, i mat granat, després. Agafe la meua motxilla groga, fique el meu Pass Navigo, el meu ordinador i les llibretes que necessite per a treballar al Musée Transitoire. Em pose les meues sabates favorites, amb les quals camine segura i contenta i espere a Lola en la boca de metro de Rue Roquette en Place Bastille. M’escriu un missatge –“porte una jaqueta rosa”– just quan la meua amiga Kristiana m’envia una cançó: “It started out so nice”. “M’acabes de matar”, li conteste. Quan veig la jaqueta rosa arribar, Rodríguez està cantant “en un lloc anomenat Ixea, amb la seua ovalada carabassa lluna, va començar tot tan bé…”. Em fixe en el seu tatuatge del coll, en forma de conill. Em recorda a “Matrix”. M’encanta. Seguint al conill blanc, pressent que serà una conversa molt interessant. 

Ens asseiem a la terrassa d’una cafeteria parisenca i, a risc de perpetuar prejuís sobre la capital francesa, ens demanem un café noissete, un té a la menta, un croissant i un got d’aigua que compartirem quan s’obliden de portar-nos el segon. El que en teoria anava a ser una entrevista s’acaba convertint en una conversa entre dues amigues que semblen compartir un tresor. La meua curiositat em porta a preguntar-li sobre la seua experiència, les seues amigues, la seua residència… Com si ella tinguera l’altra cara d’una mateixa moneda. En recordar a un amic que ja ha tornat a la seua casa a Itàlia, em conta que guarda els seus dibuixos com si foren els dibuixos del seu fill. “La gent que diu que dibuixa malament en realitat dibuixa molt semblant a un xiquet, perquè és quan van decidir deixar de dibuixar i deixar de formar-se per a això. Alessandro dibuixava com un xiquet, però no s’avergonyia d’això, em deixava els seus dibuixos en la nevera i els guarde tots”. Prompte comencem a intercanviar sensacions sobre el nostre any Erasmus en la mateixa ciutat i universitat i sobretot en com això ha afectat en el seu treball artístic. “Quan no t’acompanya el teu entorn, estàs tota sola amb tu mateixa. Jo vaig començar sent Lola de Barcelona, però les dues vegades que m’he mudat m’han servit per a desenvolupar alguna cosa que haguera arribat molts anys més tard. En arrancar-te i posar-te en un altre lloc et coneixes millor, i això és transformador i fonamental”.

“Odiava pintar, però després de sis hores a la setmana practicant natures mortes, et comença a semblar interessant”

Lola Royo, criada a Barcelona i estudiant de Belles Arts a la Universitat Politècnica de València (UPV), està fent el seu tercer any de carrera en la Universitat Paris 8. “Odiava pintar, però després de sis hores a la setmana practicant natures mortes, et comença a semblar interessant”, em comenta. Just quan apareix, per pura casualitat, un dels seus professors del primer semestre a prendre’s un café a la taula del costat, ella em comença a parlar de les seues assignatures. Defineix els seus cursos com a espais on els professors proposen desenvolupar projectes i no tant una rendició al tecnicisme. Precisa també que esta ha sigut la seua experiència en este precís any i que potser això canvia en tornar de nou a la UPV, on, per exemple sí que gaudia molt de l’esperit un poc més crític i comentarista de les seues professores. “En París 8 no veuràs ni una sola natura morta, m’he pogut allunyar molt de l’academicisme, i crec que conéixer la tècnica per a després poder expandir-me i treballar d’una manera més lliure i creativa ha sigut molt important”.

“Vull crear un gran mapa de la meua pell, identificar el que passa en el meu cos”

Les dues idees en les quals està treballant durant estos mesos es comuniquen i contraposen entre elles, centrant-se la primera en un món col·lectiu i la segona en un univers molt més íntim. “Estic pintant boques molt obertes”, em compta rient. “Si haguera d’explicar-li-ho a un professor en un dossier, sabria donar-li molt més sentit, però en realitat són boques molt molt obertes”. La relació que estes boques tenen amb el seu any a París sembla no ser molt evident al principi, però les seues paraules van trobant el camí quan s’anima a explicar-me’l. “París és una ciutat violenta, cara, tot està lluny… Però és tot bo i tot dolent junt. Tot és al·lucinant”. Jo moc el cap decidida, mentre em creme la llengua amb el té. “Per una boca tot entra i tot ix. Parles, però també menges, respires, beses… Una boca oberta és un diàleg continu entre el que hi ha dins i fora”. Mentre la sent parlar, em sent molt identificada amb esta visió de la vivència, com alguna cosa que t’expandeix. Reflexione sobre ser una boca molt oberta, que deixa que tot li succeïsca. El seu segon assumpte, d’altra banda, naix després d’un descobriment amb la seua psicòloga. Està produint, ara per ara, un parell d’obres pictòriques i fins i tot escultòriques que intenten localitzar els seus sentiments en parts del seu cos. “Estos treballs parlen molt més de mi. Vull crear un gran mapa de la meua pell, identificar el que passa en el meu cos”. Segons m’ho va descrivint i dibuixant amb les mans, li dic que em recorda molt a una imatge gore d’un animal totalment obert en una carnisseria.

Fem broma en acomiadar-nos i li dic: “al setembre et cridaré per a passejar pel Túria recordant el Sena”. Ella afig: “compartirem una ruptura, com dues xiques a les quals els ha deixat el seu nòvio un estiu solejat”.