Marta Meneu
@laprestatgeria
John Hersey no és un autor massa conegut. De fet, en dues de les tres llibreries a què vaig anar, la simple paraula «Hiroshima» no era suficient. John Hersey (1914-1993), com deia, no és molt conegut, tot i ser guanyador d’un Pulitzer. El text que ens ocupa, a més, és definit com «el millor reportatge periodístic del segle XX» per la Universitat de Nova York. Hersey, fill de dos missioners protestants de l’Associació Cristiana de Joves al Japó, començà a treballar per a la revista Time i fou reporter a la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra va estar al Japó, escrivint sobre la reconstrucció del país, on trobà un document d’un missioner jesuïta que havia sobreviscut a la bomba atòmica llançada a Hiroshima. Visità el missioner i fou aquest qui li va presentar la resta de supervivents que protagonitzen el seu famós reportatge literari.
El 31 d’agost de 1946, els subscriptors del New Yorker reberen el seu exemplar amb un article de 30.000 paraules justificat amb les següents paraules:
“Benvolguts lectors, El New Yorker dedica aquesta setmana l’espai sencer del seu editorial a un article sobre la completa anul·lació d’una ciutat per una bomba atòmica, i sobre el que li passà a la gent d’aqueixa ciutat. Ho fem amb la convicció que pocs de nosaltres hem comprés el total i increïble poder de destrucció d’aquesta arma, i que tothom hauria de parar-se a considerar les terribles implicacions del seu ús” [traducció pròpia].
El volum que podem llegir hui en dia inclou, a més, una segona part d’aquell text, un segon reportatge amb els mateixos protagonistes anys després, que mostra l’evolució de les seues vides després de la bomba.
L’inici de l’acció se situa exactament a les huit i quinze minuts del matí, hora japonesa, el 6 d’agost de 1945 i ens mostra, com en un collage, què feia cada un dels sis protagonistes quan (molts d’ells) veieren un rellampegue sord.
Les sensacions experimentades per tots sis personatges impressionen pel seu realisme. John Hersey és dels primers practicants del nou periodisme, un corrent periodístic dels anys seixanta batejat per Tom Wolfe que consisteix a adaptar tècniques narratives de ficció a reportatges periodístics de no-ficció. És per això que, tot i ser un reportatge (Penguin Random House el situa a la seua col·lecció d’assaig, a l’editorial Debolsillo), és com llegir una novel·la en l’aspecte literari.
L’habilitat de Hersey per entrellaçar les vides de persones normal i corrents amb un esdeveniment com la caiguda de la bomba atòmica és extraordinària. A través de vídues, pastors o metges vivim la rendició de Japó a la Segona Guerra Mundial, però també vivim la confusió envers el que eren les primeres armes d’aquest tipus i el rancor que van viure els japonesos primer cap als estatunidencs i més tard cap al seu propi govern.
Hi ha, per tant, conflictes a dues escales: el conflicte bèl·lic en un macronivell, la Segona Guerra Mundial; i els conflictes que formen part de cada personatge, abans i després de la bomba. La senyora Nakamura arriba a una situació de pobresa. Kiyoshi Tanimoto viu la desconfiança i la xenofòbia del seu entorn per tindre relació amb estatunidencs… L’estructura triada pel periodista és com un collage que entrellaça diferents episodis, tot i que en la segona part del volum canvia i esdevé una mica més feixuga la seua lectura. La traducció d’aquesta edició, a més, presenta algunes imperfeccions una mica desconcertants. No obstant això, és un merescut clàssic que ens permet conéixer la visió oriental de la Segona Guerra Mundial i ens acosta als valors que caracteritzen la societat japonesa.
En definitiva, és un clàssic perfecte per començar a perdre por als grans textos que tothom glorifica. Un text sincer, molt ben elaborat i molt útil per endinsar-nos en un episodi molt negre de la nostra història contemporània. A més a més, una experiència interessant és llegir Hiroshima juntament amb La pregària de Txernòbil, com m’ha passat a mi. Ambdós textos relacionats amb les conseqüències d’episodis traumàtics que tenen a veure amb l’exposició massiva a nivells de radiació molt elevats. Havent llegit el text d’Svetlana Aleksiévitx, sobre un esdeveniment molt posterior a la primera bomba atòmica, es poden relacionar alguns símptomes comuns que descriuen els testimonis de Hersey.
Just el dia després d’acabar aquest títol, feien a TVE un programa documental (Ochentéame Otra Vez) on parlaven d’himnes de la dècada del huitanta. Va sonar una d’eixes cançons que coneix tothom i resulta ser un himne antibel·licista. La cançó és Enola Gay, que és també el nom de l’avió que va sobrevolar Hiroshima i va llançar la bomba atòmica que afecta els protagonistes del reportatge de Hersey.
