Audiovisual
Oscar Montón: “La Ruta s’havia de contar i havíem de ser nosaltres, els valencians”
Entrevistem el director de Quan no acaba la nit, una pel·lícula sobre La Ruta
Per

Álvaro Martínez
@alvarotelocuenta

· 25 març 2024

Amb la ressaca dels Oscars i una immensa quantitat de pel·lícules esperant a arribar a les nostres pantalles, fem un stop en el camí per deixar de costat Hollywood i profunditzar en un tipus de cinema que ens queda molt més prop: el valencià. El passat any es va estrenar en sales Quan no acaba la nit, una cinta ambientada en els anys 90, durant la famosa Ruta del bakalao. Una història d’amics, amor i molta música. Però, especialment, una història nostra que actualment es pot llogar en Prime Video, però que, a més a més, començarà a estar disponible “gratis” a plataformes com Filmin o Flixolé pròximament. Hui he tingut l’oportunitat de parlar en el seu director i coguionista, Oscar Montón, qui reconeix la dificultat de dur a terme un projecte d’aquesta magnitud en la nostra llengua.

És difícil fer una pel·lícula en valencià?

Sí, i més per a produccions xicotetes. Comercialment ens interessava més fer-la en castellà i crec que el temps ens ha donat la raó. Per a mi és molt natural rodar en valencià, el problema és la distribució.

O siga, que ha limitat la difusió?

Sí. Fins i tot a Catalunya i Balears que podria semblar un mercat més obert per a nosaltres i al final resulta que no és així. És una llàstima que les coses estiguen així per a nosaltres.

Tot i així, heu aconseguit dur a terme el projecte i estrenar en grans plataformes com Prime Video. Com arribeu fins a la plataforma d’Amazon?

Contactàrem amb una distribuïdora que s’encarrega de coses més “indies”, més independents, i li va veure possibilitats. Va estar un temps de lloguer, ara ens l’han contractat en obert. El lloguer en plataformes és una modalitat molt nova per a donar-li una miqueta més de valor a les pel·lícules. Nosaltres vam decidir també estrenar en cinema, encara que no ens van obligar. Decidim fer-ho així perquè vam creure que era una bona aposta i no ens equivocàrem massa.

Una cosa meritòria tenint en compte la temàtica. Per què La Ruta?

Jo havia viscut eixa època. Vaig créixer a València, a el Grau, a el Cabanyal. I vaig viure, no els fets de la pel·lícula, però sí l’ambient de la pre-ruta, abans que es massificara.

Ara hi ha molta sensibilització amb el tema de les drogues. Amb la pel·lícula, sabies al que t’exposaves?

Clar. En 2008 ja vaig dirigir un documental (72 hores) sobre la ruta mostrant les qualitats positives que tenia eixe moviment juvenil. Empresaris i DJs de l’època parlaven de tot el que aquella etapa va suposar. No soc un friki ni res per l’estil; m’agradava la música, com al que més. Simplement vaig pensar que era una cosa que s’havia de contar i que havíem de ser nosaltres, els valencians, els qui havíem d’explicar-ho.

En un moment de la pel·lícula un personatge diu que La ruta és un moviment, opina el mateix, el seu autor?

Per descomptat, i nosaltres en aquell moment ho veiem així. Fora d’Espanya es parlava de València, venia molta gent a gaudir del cap de setmana a la ciutat. Sabíem que tot funcionava molt bé, però com totes les modes, va passar. Després van arribar les coses lletges: la massificació, els accidents, molt de dolor fins que la Ruta va morir.

Passen moltes coses lletges en la pel·lícula, encara que la sensació és que el teló de fons és la relació entre els protagonistes.

Per a mi l’important era contar una història d’amistat. La Ruta és només un escenari. Jo volia explicar-la amb el que jo coneixia. Begoña (Soler) i jo decidírem fer el guió d’eixa forma per a deixar testimoniatge del que va ser allò. Per a mi era fonamental que es portaren bé entre ells. És veritat que no es coneixien, però va haver-hi una química molt ràpida, que era just el que estàvem buscant en els càstings. No teníem els mitjans per a fer una història d’acció i cotxes. Estàvem quasi obligats a contar esta història: un drama. Per això parles de nostàlgia, d’afecte. I que amb els anys trobes eixos sentiments, però d’una altra manera. Ara eres major.

Sens dubte un producte molt universal.

De segur. Ho hem comentat en les tertúlies de les passades al cinema. Molts vos veieu reflectits, perquè al final és així. Plantegem estereotips reals. Sobre la gent de València d’aquells anys.

Un dels aspectes més cridaners de l’obra és la presència de Ximo Baio. Tota una llegenda de la música i la cultura valencianes, però sense molta experiència al cinema. Una decisió arriscada que va eixir millor del que tots esperaven. No vas pensar que la seua popularitat prèvia podria afectar-lo de cara al paper?

Sabíem que ens la jugàvem, perquè mai havia fet interpretació, però ell li va posar moltes ganes. Li va posar molt bon rotllo, va vindre a tots els assajos, feia suggeriments… Estava molt implicat. El personatge el vam compondre entre els dos. Va vindre de forma molt modesta i va fer sentir-se molt còmodes a tots. Ja ens considerem amics, és un tio molt especial.

Hi haurà una segona? El final de Quan no acaba la nit, sense entrar en spoilers, permetria una continuïtat.

Plantegem eixa possibilitat. Però hauríem de tindre més suport.

Amb aquesta conversa i l’esperança de tornar a gaudir de la seua obra a la gran pantalla m’acomiade d’Oscar Montón. Un exemple d’esforç, talent i perseverança que ens demostra que a València també es poden contar grans històries sent fidels al nostre estil, i és que, en paraules del director: arribats els 55 no tinc cap ambició, ja he complit el meu somni, ara només vull gaudir.

Més notícies