Qualsevol de les influencers internacionals que s’hi dediquen tenen els seus tips per saber com enganxar els seguidors, i una cosa està clara: això no és qüestionable. I no ho és pel simple fet que forma part de la seua feina. De la mateixa manera que una professora desenvoluparà eines per connectar amb els alumnes i fer atractiu allò que explica, qui treballa a xarxes haurà d’ingeniar-se-les perquè no tregues els ulls de la pantalla.

Ara bé, fins a quin punt tot serveix? El desembre eixia la notícia que la Chiara Ferragni havia estat sancionada amb 1 milió d’euros per promocionar pandoros amb una suposada finalitat de recaptar diners amb fons benèfic. Després de posar-li el seu cognom a una marca de dolços de Nadal, la influencer es va dedicar a promocionar-la instint en què tot el que es guanyaria aniria a l’Hospital Regina Margherita de Torí. Mesos després es va descobrir que tot formava part d’una farsa i que la famosa no havia donat ni un sol euro a la causa benèfica. A partir d’aquest fet es van obrir noves investigacions sobre altres donacions benèfiques que havia promocionat; i voilà, van començar a caure com els corruptes a política.

Com de frívol s’ha de ser per fer campanyes amb temes com la salut de les persones i assegurar contribuir per la investigació de malalties i cures de terminals i quedar-se amb tots els diners, si a més li sumes, que no els necessites? L’infern de la Ferragni no ha fet més que començar.

M’atreviria a dir que després d’aquest fet, persones del panorama de xarxes han estat en el punt de mira cada vegada que promocionaven algun producte amb una causa-efecte benèfic. I és normal. Malgrat les visites i els likes, s’han de tindre dos dits de front per saber que no es pot jugar amb les persones, o sí, però no a costa de la teua fama i poder per estafar.

I tot això perquè hi ha diners en joc, però últimament ja s’ha vist que de vegades els que més importa no són els calés, sinó les visites, ser viral o arribar a milers de persones amb sobreexposicions innecessàries. Quantes vegades hem parlat amb els nostres amics d’aquella història que ha penjat algú que segueixes per compromís d’una persona malalta a un llit d’hospital quasi post mortem? O la típica persona que no para de penjar contingut amb l’única finalitat de ser la Dulceida? I diguem-ho to; un contingut avorrit, insaciat, sense xixa.

El contingut s’ha de cuidar i ha de ser de qualitat: simple, curt i ras, però de qualitat. La gent ja no busca quedar-s’hi més de dos minuts mirant un vídeo, gosaré dir, fins i tot, que no aguantem més de 60 segons de vídeo. Ens hem acostumat a un nivell de vida tan frenètic i instantani que això s’ha traslladat al nostre millor amic: el mòbil. La capacitat que tenim de concentració davant d’una sèrie és quasi impossible, la pantalla li fa la competència a Netflix i li pega la golejada del segle.

Obviant la bogeria i com de malalts acabarem que això implica, el punt és el següent: com sabem què està bé i què està malament? Doncs no hi ha resposta, simplement sentit comú, com les normes d’educació social no escrites. Tenim les suficients destreses socials per a saber que penjar la foto d’un cadàver a internet és sobrepassar límits.

Deixem de fer el ridícul davant d’una pantalla per ser algú conegut, per favor. Deixem el sensacionalisme a banda, deixem de contar mentides per aconseguir likes i visites: deixem viure i morir en pau..